Carles Rué Miras (carlesrue@hotmail.com)
Versió gener de 2026
A la memòria d’en Jan Grau Martí
Introducció
Com
ja va ser prou notori i comentat en el seu moment, en Jan Grau ens va deixar no
fa gaires setmanes, el novembre de 2025. Massa aviat per anar-se’n, ell que
encara segurament hauria donat unes quantes voltes a la recerca de la història
i de les particularitats de les nostres tradicions. Va ser un fet colpidor per
a tothom que l’havia conegut i entre la gent relacionada amb la cultura popular
i tradicional terrassenca. I, per part meva, vaig sentir sobretot que calia
fer-li una última picada d’ullet de complicitat, ja que últimament havíem mantingut
un contacte prou sovintejat.
Des
d’un temps enrere, tant pel grat a la cultura popular i tradicional com per la
meva vinculació directa a l’Associació Nans i Capgrossos de Terrassa, em va
agafar la dèria de posar una mica d’ordre a com havia anat històricament la
presència de nans i capgrossos a la nostra ciutat. Sempre que trobava un escrit
o una referència que en parlava, les confusions i contradiccions en les
informacions anaven en augment. No hi havia manera de trobar-hi un fil
coherent. I em deia a mi mateix que calia intentar almenys posar-hi una mica
d’ordre.
Amb
en Jan Grau ens coneixíem des de feia anys, tot i que amb llargues
desconnexions. Ell vivia a Badalona i quan venia per Terrassa, sobretot per la
Festa Major, no sempre coincidíem. Però a causa d’aquesta dèria meva d’intentar
escrutar una mica el tema de la història dels nans i capgrossos terrassencs, em
vaig posar en contacte amb ell, ja que sabia de sobres que precisament era una
de les persones que potser més informació tenia sobre aquest afer. Em va donar
la raó des d’un primer moment, en el sentit que potser no s’havia posat prou
atenció en posar els punts sobre les is en aquest tema i que no s’havia filat
prou prim des d’un punt de vista històric. I que reconeixia també que en les primeres
recerques sobre la qüestió fetes feia ja molts anys, ell mateix havia comès
confusions i errors de principiant que mai més s’havien aclarit o corregit. Ja
se sap, la vida t’obre molts fronts i d’altres queden mig oblidats.
Quan
li vaig comentar el meu propòsit, sembla que el vaig engrescar, que més valia
tard que mai, i que li semblava perfecte poder-me’n donar un cop de mà. I s’hi
va entregar força. Ens vàrem anar trobant algunes vegades. I manteníem vives
converses digitals. Jo buscava i escrivia i ell m’anava aclarint temes. I
sembla mentida com algunes coses que s’han perpetuat com a certes o com a
possibles durant alguns anys, en una conversa i amb alguns papers al davant,
quedessin pràcticament aclarides en una estona fent un cafè al Social. A
vegades només és qüestió de posar-s’hi, preguntar, buscar, trobar i aclarir.
Per tant, totes les dates i informacions històriques que es publiquen en aquest
text, han estat corroborades documentalment. O, en tot cas, fetes explícites oralment
pels mateixos que en van ser protagonistes. Només en algun cas, les conclusions
són potser només possibles hipòtesis, tot i que força plausibles.
De
totes les trobades, i anades i vingudes del text, les últimes no massa temps
enrere abans del traspàs d’en Jan, n’ha quedat el que ara faig públic. És,
evidentment, un text provisional, com tots els textos que es basen en fets i
dades històriques, ja que sempre quedaran buits i coses a aclarir i a afinar.
I, per tant, el text es refarà sense problemes en el moment que s’aportin o es
coneguin noves dades que el puguin fer encara més precís i aclaridor. No cal
dir que en aquest afer segur que hi ha gent que hi podria potser aportar-hi
fets i dades. Seré tot orelles i agraït.
Ja
per acabar, cal dir que més enllà de l’etern agraïment a l’inestimable Jan
Grau, també és de justícia esmentar a en Rafael Aróztegui Peñarroya, a en
Nicolau Guanyabens Calvet, a en Marc Ferrer Murillo i a la Montse Saludes Closa,
per les informacions i fotografies facilitades. Sense les seves aportacions i
aclariments, aquests apunts haurien estat molt més difícils.
Espero que tot plegat sigui de l'interès dels amants i afeccionats a la cultura popular i tradicional de la nostra ciutat. Ens anem veient per les places!
1. Els
capgrossos del segle XIX
Els primers capgrossos coneguts a
Terrassa apareixen documentats el 1850 en una relació de despeses de l’arxiu
municipal, on s’esmenta que es paguen vestits, perruques, guants, garlandes i
llances per als “enanos” (llibre Les
Santes Relíquies; Jan Grau Martí a Grup
de Recerca Folklòrica de Terrassa, revista Som, octubre de 1980).
També es tenen referències de la
premsa de l’època (Diari de Barcelona, 18
de juny de 1850; El Áncora, 19 de
juny de 1850), on s’esmenta que en un taller del carrer Quintana de Barcelona
s’estan construint “enanos” i gegants destinats a Terrassa. Més tard la mateixa
premsa on apareix el breu original, rectifica dient que les figures s’estan construint
en realitat al taller de l’escultor “Vicens” Oms del carrer Dormitori de Sant
Francesc de Barcelona (Diari de
Barcelona, 24 de juny de 1850). Just uns dies abans de la seva primera
Festa Major, apareix la notícia de l’estrena d’aquests “enanos” (La España, 30 de juny de 1850), i al cap
d’uns dies de la festa, apareix un escrit esmentant-ne la participació (El Áncora, 9 de juliol de 1850).
En alguns escrits (Jan Grau Martí, al llibre Terregada; blog Miqui Giménez; blog Records de Terrassa 29/6/2007), es donen per existents ja el
1845. Tot i que en el seu moment aquesta data es va donar per acceptada, en cap
cas s’ha trobat una font documental fefaent que la corrobori. El mateix Jan
Grau, suposem que el primer que la va escriure al llibre Terregada, reconeixia
que no recordava d’on havia tret aquesta data, i creia que molt probablement tot
va ser fruit d’una confusió en datar erròniament el 1845 l’estat de comptes a
on surten per primera vegada unes despeses referides als capgrossos, en
realitat el 1850, com ja hem vist anteriorment.
Es té notícia que aquests capgrossos
de 1850 van participant en les processons de Corpus i es van esmentant almenys
el 1851 (El Áncora, 8 de juliol de 1851),
on es narra l’accident mortal d’un dels portadors; el 1853 (El Áncora, 28 de juny de 1853); el 1868
(Jan Grau Martí; blog Records de Terrassa 5/6/2015 i 29/6/2007; blog Joaquim Verdaguer 5/7/2014), moment que se sap que en són sis
segons un inventari municipal; el 1876, per les festes de la Pau, i el 1877,
per la proclamació del títol de ciutat (Jan
Grau Martí; Grup de Recerca Folklòrica
de Terrassa, revista Som, octubre de 1980).
Altres dades que es coneixen
d’aquests capgrossos documentats el 1850, són dels anys 1856, on participen en
la inauguració del ferrocarril del Nord; el 1859, quan es diu que s’arreglen;
el 1865, quan surten per Corpus; i el 1872, que surten per Carnaval (Jan Grau Martí).
Finalment, aquests capgrossos de
1850 acaben cremats el 1879 en un incendi al Teatre del Prado Egarense (també anomenat dels Campos i, posteriorment, del Retiro,
motiu d’aquestes diferents denominacions que trobem en les fonts consultades), on
estaven guardats en aquell moment, ja que participaven en l’obra de teatre “Lo
rei tranquil” (Jan Grau Martí, al llibre
Terregada; Grup de Recerca Folklòrica
de Terrassa, revista Som, octubre de 1980; blog Records de Terrassa 5/6/2015; blog Joaquim Verdaguer 5/7/2014).
En algunes fonts s’esmenta que més
enllà de 1879 se n’adquireixen uns altres sis que es van deteriorant fins a ser
substituïts definitivament a partir dels arribats el 1898 (blog Records de Terrassa 5/6/2015; blog Joaquim Verdaguer 5/7/2014). Però de tota aquesta època no ens
consta, de moment, documentació que corrobori aquest fet. Contràriament, sí que
es troben algunes breus referències a la premsa de l’època en què s’esmenta la
manca dels capgrossos pel Corpus de 1892 (El
Tarrasense, 19 de juny de 1892), i de tota la imatgeria festiva –“gigantes, enanos, balls de bastons, drach,
etc.”– pel de 1890 (El Tarrasense, 8
de juny de 1890). Serien exemples prou clars, tot i
que només es parla d’uns anys concrets.
En tot cas, podria ser, tot i que de
moment tampoc està oficialment documentat en el cas de Terrassa, que durant els anys després de l’incendi de 1879, quan es cremen els de 1850, i fins el 1898, quan sí que se sap que n'arriben sis de nous, es lloguessin
capgrossos durant algunes festes, pràctica sembla que prou habitual en aquella
època a altres poblacions.
Aquesta hipòtesi del lloguer de capgrossos pren potser certa consistència si
fem referència d’un curiós article de premsa de l’any 1891 on s’utilitza el
recurs d’una suposada entrevista a la figura del gegant just després de la
processó del Corpus d’aquell any (El
Tarrasense, 31 de maig de 1891). En aquesta “entrevista” el gegant es
queixa dels anys que ha estat sense poder sortir per una caiguda que va patir temps
enrere i pel suposat abandonament per part del consistori de la seva figura
durant tot aquest temps. Més enllà d’aquest fet referit al gegant, en un paràgraf
posterior, el mateix gegant “explica” que “he
deplorado que hayan tenido que ir fuera de Tarrasa en busca de los enanos que me
acompañaban, acto que me parece poco proteccionista”. D’aquesta afirmació
es podria treure, si més no, la possibilitat prou plausible que almenys aquell
any 1891 els capgrossos haguessin sigut llogats, pràctica que s'hagués pogut
portar a terme en altres ocasions durant aquells anys sense, de moment, una clara
referència que Terrassa tingués capgrossos propis.
Tanmateix, tot i no haver-se trobat mai encara una citació explícita oficial de capgrossos propis terrassencs entre el 1879 i
el 1898, sí que és cert que es poden trobar esporàdicament altres escrits a la
premsa d’aquell interval d'anys, a més del de 1891 acabat d'exposar, esmentant als “enanos” o “cabezudos”, deixant sovint
entreveure una suposada deixadesa, però en cap cas amb prou consistència per
poder afirmar que fossin figures pròpies. O pot ser que fossin de lloguer d’una
manera prou recurrent perquè hom pogués arribar a pensar que aquelles figures
mig deteriorades que sortien potser de tant en tant eren realment els
capgrossos de la ciutat, confonent la realitat.
Trobem, per exemple, l’esment que es fa dels “nanos”
al programa del Carnestoltes de 1884, organitzat per la Societat La Barretina,
publicat a la premsa (El Eco de Tarrasa,
24 de febrer de 1884), on es diu que “(...) obrirán pas los gegants, y nanos, acompanyats del tamboriner fraviolaire
y sach de gemerchs (...). Pel que es diu, es podria entendre que sí que
existien uns “nanos”, tot i que també seria possible que s’esmentessin en alguns
casos, per la inèrcia del costum, gegants i capgrossos com una mateixa comparsa
o realitat, més enllà de si realment es disposava o no, en aquest cas, dels
segons. Però el mateix any 1884, a l’escrit del testament del Carnestoltes de
la mateixa Societat La Barretina (Ed.
Impremta Cusó, 1884), en un dels versos es diu que: “Deixo á vostre Ajuntamen, / Á falta d’altre present / Dos encarrechs
importants; / Lo primé: arreglá’ls jegants/ Y nanos inconinent.”. Uns dies
més tard, apareix a la premsa aquesta nota: “Aunque parezca que hacemos coro con el autor del testamento del
Carnestoltas debemos manifestar que veriamos con gusto se arreglasen los
gigantes y sobretodo los enanos ó cabezudos, que bien lo necesitan, (...)”
(El Eco de Tarrasa, 2 de març de 1884). Aquesta “amonestació” vers el consistori, doncs, incita a pensar que en cas
que es disposés de capgrossos propis, aquests estarien realment molt deixats i que
caldria arreglar-los. Però això també duu a pensar en una incongruència: si realment
hi hagués uns capgrossos nous des dels cremats el 1879, fet que no consta de
moment oficialment, costa de creure que només cinc anys ben justos després,
aquests estiguessin ja tan deteriorats. Per tant, és fàcil pensar que, molt
possiblement, s’estan referint al fet que els capgrossos de la ciutat fa uns
anys que no surten pensant que és perquè estan deteriorats, com sembla ser el
cas dels gegants, estrenats el 1850, més enllà de si aquell any en van sortir o
no pel Carnestoltes, i que, si fos el cas, fossin llogats.
Un altre exemple seria el de la nota apareguda a la
premsa el maig de 1896 on s’explica que “...en
la última sesión de nuestro municipio se llegaron á reunir tres concejales y el
Sr. Alcalde y por unanimidad se acordó (...) vestir á los gigantes y enanos.
Este es el modo de hacerse adeptos sacando de su encierro á aquellas gentes”
(Gaceta de Tarrasa, 31 de maig de 1896).
Qui són “aquellas gentes” que cal treure de “su encierro” i vestir correctament? Es refereixen només als gegants i s’esmenten també
els capgrossos presos com una unitat?
Les referències són poc clares, sí. Però, de tot plegat, es
deixa entreveure que la qüestió relativa als capgrossos durant aquells anys no
era, si més no, la desitjable.
2. Els
capgrossos de finals de segle XIX
Fins on se sap de moment, les primeres
referències on s’esmenta que s’adquireixen nous capgrossos a Terrassa des dels
cremats el 1879, són de l’any 1898. Són referències aparegudes a la premsa de l’època,
però prou clares i explícites, a diferència dels dinou anys anteriors que, com
hem vist, només es disposa d’esments escassos i confusos.
Al llibre Terregada apareix la data
de 1890 com de l’arribada dels nous capgrossos després dels cremats, però el
mateix Jan Grau, autor de l’escrit, ja va concretar que es tracta, evidentment,
d’un error tipogràfic.
Així doncs, en motiu del Corpus de
1898, apareix a la premsa de la ciutat la següent nota: “Con el natural alboroto de la gente menuda se adquirieron en
suscripción particular una media docena de enanos, por que los antiguos estaban
deteriorados. (...)”(La Comarca, 11 de
juny de 1898). Una vegada més es fa explícit el suposat deteriorament dels
capgrossos antics, tot i que, com ja s’ha anat veient, tampoc es tenen referències
clares i explícites que hi haguessin capgrossos propis a la ciutat, tret que no
fossin uns de llogats que potser haurien anat sortint en algunes ocasions,
realitat de la qual tampoc hi ha de moment cap constància documental. Per tant,
potser es podria suposar que quan es diu que “los antiguos estaban deteriorados”
seria a partir d’un malentès particular del qui escriu, o potser més generalitzat,
però sense saber que si no en sortien no era perquè estaven deteriorats, sinó perquè
en realitat no existien capgrossos propis físicament. També podria ser que si n’havien
sortit de llogats en anys anteriors, tal com s’ha vist que hagués pogut ser el
1891, aquests no estiguessin en massa bones condicions, deixant aquest record
de capgrossos deteriorats en el record.
En el mateix exemplar de premsa on
apareix l’anterior referència, més endavant s’explica que “La suscripción voluntaria iniciada por esta Alcaldia, entre sus
vecinos, con destino á la adquisición de los enanos o cabezudos que fueron
exhibidos el jueves último en la procesión del pasado Corpus, ascendió á 220
pesetas importando unicamente su coste 172’50, cuyo sobrante de 47,50 pesetas
ha ingresado, como donativo á la Junta Central de Auxilios de esta ciudad”
(La Comarca, 11 de juny de 1898). Aquesta
mateixa nota apareix també, exactament igual, a una altra de les capçaleres de
l’època, a més de l’esment de la sortida de "los cabezudos” a la processó del
Corpus de 1898, quan es diu que “La
procesión del Cospus se celebró en esta ciudad, con la esplendidez y lucimiento
de costumbre. (...) Rompían la marcha
el tradicional ball de bastons, y los cabezudos, seguían los gigantes...
(...). (Egara, 12 de juny de 1898). Queda
prou clar doncs com i quan van arribar aquests nous sis capgrossos. I cal fixar-se
potser en un detall que no deixa de ser curiós: quan s’esmenten els capgrossos
a l’últim fragment de crònica que acabem de veure, es fa de manera com més
explícita i separada dels gegants, que s’esmenten a continuació. Es podria
entendre doncs que la presència dels nous capgrossos era potser una esperada
novetat.
Segons sembla, per la Festa Major de
1898 no es van celebrar actes festius, suposem que per la situació de les guerres
espanyoles a ultramar, però a una breu nota de la processó del Corpus de 1899
tornem a trobar que “...la procesion del
Corpus se celebró este año en Tarrasa con la solemnidad de costumbre. Figuraban
en ella los cabezudos, bastoneros, el drach, los timbaleros ó trampas y los
gigantes.”(Egara, 4 de juny de 1899),
així com al programa de la Festa Major de 1899 (Impremta Utset, 20 de juny de 1899) i a la premsa (La Veu de Catalunya, 24 de juny de 1899,
edició del vespre; Egara, 2 de juliol de 1899; La Comarca del Vallés, 23 de
juny de 1899), on surt el programa de les pròximes festes esmentant que
sortiran, entre altres entremesos, els “nanos”.
En tot cas, més enllà dels esments
dels “nanos”, “enanos” o “cabezudos” que podem anar trobant a partir de 1898 als
programes i cròniques a la premsa de l’època, tant del Corpus com de les festes majors, es disposa ja de testimonis gràfics d’aquests
capgrossos. Les fotografies existents on surten capgrossos del 1900 (la primera,
ara per ara, de capgrossos terrassencs, i on en són sis), 1912, 1922 (on també
es veu que en són sis), 1933? (esment a Grup
de Recerca Folklòrica de Terrassa, revista Som, octubre 1980) i 1939 (on
continuen els mateixos sis del 1922), són dels incorporats a partir de 1898. A
les fotografies on surten tots sis, apareixen el 1922 amb unes túniques totes
iguals obertes pel costat, i el 1939 amb túniques d’estampats virolats
diferents entre si i amb uns bastons a les mans.
Aquests capgrossos arribats el 1898, aniran apareixent de forma més o
menys regular pels carrers de Terrassa durant bona part del segle XX, aguantant
alguns fins el 1970, any en què acabaran per desaparèixer ja del tot els últims que
arriben més o menys sencers fins a aquesta data, com es veurà més endavant.
 |
| Capgrossos el 1900, amb integrants de l’Orfeó Català, que aquell any visità Terrassa per la Festa Major. Centre de Documentació de l'Orfeó Català |
 |
| Capgrossos el 1922. Fons Màrius Heras / Arxiu
Tobella |
 |
| Capgrossos el 1939. Fons Joan i Jeroni Font /Arxiu
Tobella |
 |
| Els capgrossos de 1898 cap a finals dels anys
cinquanta o principis dels seixanta. Procedència desconeguda |
3. Ben
entrat el segle XX
A partir
de 1940 van apareixent altres capgrossos (blog
Records de Terrassa 5/6/2015; blog
Joaquim Verdaguer 5/7/2014), amb la convivència durant anys amb els
incorporats el 1898, moment que van sorgint els noms que els identifiquen. Dels
més antics, els de 1898, s’esmenten el Xino, l'Andalús, el Marquès, el Militar
o el Napoleó, la Vella Bona, la Vella Dolenta o la Bruixa, i la Parella Rica.
L’Andalús i la Parella Rica són d’assignació dubtosa. L’Andalús podria ser un
dels sis capgrossos de 1898 que es veu a les fotografies de 1900, 1922 i 1939,
i que a les posteriors ja no hi surt més. I també podria ser que dos capgrossos
que primer es coneguessin per separat, anys després formessin la Parella Rica,
com podria ser molt plausiblement el cas del Marquès i la Vella Bona. I
arribats ja a partir dels anys quaranta, trobem el Bufó o el Pierrot, el Dimoni
(només esmentat a blog Records de
Terrassa 5/6/2015), i el Popeie (esmentat a l’article Grup de Recerca Folklòrica de Terrassa, revista Som, octubre de 1980
i a blog Joaquim Verdaguer
5/7/2014). Tots ells surten clarament identificats en algunes fotografies
entre el 1945 i el 1970, l’últim any en què es poden
veure aquestes figures. I n’hi ha alguna altra on es comprova la convivència
durant almenys cinc anys (entre el maig de 1965 i el 1970) d’alguns d’aquests
capgrossos antics amb els nans arribats el 1965, dels que es parla més
endavant.
Totes aquestes
figures, tant les que van persistir des de 1898 com les posteriors que van anar
apareixent a partir de 1940, no sobreviuen més enllà de 1970, any que
desapareixen els últims que quedaven d’aquestes partides, pel que sembla ja en
un estat de deteriorament bastant avançat (Jan
Grau Martí). Si s’haguessin conservat i mantingut, Terrassa hauria pogut
disposar ara mateix d’una petita col·lecció de capgrossos gairebé i més que
centenaris.
 |
| Capgròs el Marquès (1962).
Josep Grau |
 |
| Capgròs el Xino (1948). Arxiu
Tobella |
 |
| Capgròs el Dimoni (1959). Josep Grau |
 |
| Capgròs la Vella Bona (1962).
Josep Grau |
 |
| Capgròs el Militar o Napoleó (1962). Josep Grau |
 |
| Capgròs la Vella Dolenta o la Bruixa i, d’esquena,
el Bufó o Pierrot (data desconeguda). Arxiu Municipal de Terrassa |
 |
| Capgròs el Bufó o el Pierrot (1957-58). Procedència
desconeguda |
4. En
Maneló, un cas a part
El 1950 apareix el capgròs d’en
Maneló, regalat conjuntament amb l’arribada dels Gegants Nous, desaparegut aproximadament a partir de 1960.
Aquest
capgròs cal no confondre’l, com passa en alguns escrits, amb un gegantó de
Mataró del mateix nom, que se suposa fill dels
gegants de Terrassa i que es va casar el 1950 amb la gegantona Toneta, filla
d’en Robafaves i la Geganta de la capital del Maresme, per tal de recuperar la
figura del gegantó que tenien documentat a Mataró des de feia un segle i mig.
Aquest gegantó Maneló de Mataró se’l suposa fill de Terrassa a causa d’un
intercanvi entre els dos ajuntaments. Aquell mateix any, el 1950, la
Família Robafaves
de Mataró va al Concurs Provincial de Gegants a
Terrassa, celebrat el dia 2 de juliol. La torna de l’intercanvi es produeix
quan els gegants de Terrassa assisteixen el dia 27 de juliol a Mataró, en plena
celebració de les Santes, al casament del seu fill Maneló com a consogres.
Més enllà
d’aquesta anècdota, Terrassa té un nou capgròs d’en Maneló des de la
Festa Major de 2010, fet per en Jordi Grau. Aquest capgròs, però, mai ha format
part de la comparsa dels nans i capgrossos, sinó que surt acompanyant els
gegants. Els mateixos Geganters de Terrassa disposen d’uns altres quatre
capgrossos, que solen portar la canalla de la colla, anomenats en Patufet, la
Bruixa, el Rei i la Reina, però no surten gaire.
 |
| El capgròs d’en Maneló i els Gegants Nous el 1950. Arxiu Joan Amades |
5. Els
nans i en Patufet de 1965
Davant de l’evident deteriorament
dels antics capgrossos existents fins aquell moment, el dia 9 de maig de 1965
s'estrenen nou figures, tal com s’informa a la portada del periòdic Tarrasa Información de 10 de maig de
1965, i es pot veure almenys a una fotografia del mateix any on surten totes
nou. Foren donades a la ciutat per part de l’antiga Caixa de Terrassa. Aquestes
són en Patufet (l’únic capgròs d’aquesta col·lecció), i els nans el Soldat, el
Moro Mussa (anomenat també el Turc durant un temps), l’Escocès (cedit
posteriorment a un barri de la ciutat i no retornat), el Xino o el Xinès (cedit
posteriorment a un barri de la ciutat i no retornat), i quatre Velles (dues de
cedides posteriorment a un barri de la ciutat i no retornades).
Els nans i el capgròs d’en Patufet
foren estrenats pel Corpus de 1965, un any abans que aquesta processó es deixés
de fer definitivament, ja que l’última va ser la de 1966.
 |
| Els nans i el capgròs d’en Patufet el dia de la
seva presentació el 1965. Procedència desconeguda |
5.1.
Versió aragonesa
D’aquests nans de 1965 es tenia una
informació oral, segons li havien explicat a en Jan Grau en el seu moment, que
afirmava que havien sigut adquirits un any abans, el 1964, a Saragossa, a la
casa Industria Juguetera Recacha, absorbida posteriorment per Aragonesa de
Fiestas. Val a dir que aquesta versió mai ha estat comprovada documentalment i,
actualment, es dóna, com veurem, totalment per descartada. Ara s’atribueix aquest
esment a la casa Recacha al fet que sí que és segur que hi van ser adquirits
uns cavallets amb genets soldats que sortiren a les anomenades cavalcades de la
Festa Major de Terrassa, aproximadament a la segona meitat dels anys setanta. Aquests
mateixos cavallets amb un genet soldat encara s’ofereixen actualment al catàleg
d’Aragonesa de Fiestas. És possible i molt plausible, doncs, que es
generalitzés i s’acabés atribuint també l’adquisició dels nans estrenats el
1965 a la casa Recacha. Aquests cavallets van ser retirats al cap de pocs anys
i quan es van voler recuperar per part d’en Jan Grau, a principis dels anys
vuitanta, es van descartar per estar ja fets massa malbé a causa de l’acció
dels corcs.
No obstant això, abans d’aquesta
final atribució a la confusió entre cavallets del setanta i nans dels seixanta-cinc
a Recacha, una primera incongruència que feia dubtar d’aquesta versió va venir
a partir del fet que aquestes figures de 1965 siguin de fibra de vidre. Això,
que podria passar desapercebut, és una dada prou reveladora, ja que no hi ha
cap constància que ni Recacha ni Aragonesa de Fiestas treballessin encara
aquells anys amb la tècnica de la fibra de vidre, ja que tot just érem a les
beceroles en la construcció de figures festives amb aquest material. Ara més
endavant veurem com precisament el fet que siguin de fibra de vidre, és part de
la bona consistència de la versió de la seva procedència pràcticament
concloent.
Una altra qüestió: a un dels
catàlegs antics de Recacha que es poden consultar actualment, precisament el de
l’any 1964, aquesta tipologia de nans no hi surten ni per casualitat.
Hi havia, també, un altre tema que
feia posar molt en quarantena la versió de la procedència aragonesa d’aquestes
figures. De figures d’aquesta tipologia tan antiga n’hi ha molt poques. A
l’Aragó, d’on se suposava que foren adquirides, no se’n té constància que n’hi
hagi enlloc, almenys de supervivents. I a Catalunya només n’hi ha uns casos ben
escassos. Hi ha les velles de Montblanc, la part femenina de la comparsa dels
Nanos, originàries de 1864, que, tot i que compten amb rèpliques, encara es
conserven. Unes velles, també, que hi havia hagut a Girona, una de les quals
encara es conserva com a peça de museu. Potser el cas, de les velles també, de
Manresa, tot i que si ens les mirem bé, ja tenen algunes diferències, potser
perquè realment ja no són del mateix escultor originari o perquè amb el pas de
les restauracions han anat canviant d’aspecte. Però, sobretot, i ja per acabar,
tenim el cas de les velles i dels nans més antics de Mataró, documentats ja a
partir de 1864, que actualment compten amb unes rèpliques fetes el 1964.
Quedem-nos de moment amb aquest cas de Mataró.
5.2. El capgròs
d’en Patufet
Després hi ha el cas del capgròs
d’en Patufet que va arribar a Terrassa el 1965 formant part de la mateixa
entrega dels nans a la ciutat. Durant molts anys l’existència d’aquest Patufet
entre els nans també va ser un misteri. D’on havia sortit? Se suposava que si la
resta de nans venien de la casa saragossana que s’ha esmentat més amunt, doncs
en Patufet també. Però això no quadrava per enlloc. També s’especulava que havia
arribat procedent d’una casa catalana, El Ingenio, d’on surt el capgròs
original des de principis de segle XX, i fou entregat coincidint amb els nans
per simplificar-ho. Cal tenir en compte que en aquella època estava molt a
l’ordre del dia que els nans i capgrossos representessin ètnies i
nacionalitats. Tres dels quatre nans masculins de Terrassa, sense anar més lluny,
eren un escocès, un xinès i un moro. Per tant, hagués pogut ser que a l’hora
d’adquirir aquests nans, el qui se n’encarregués li semblés bona idea adquirir
també un Patufet com una mostra ètnica més nostrada.
Aquesta mateixa tipologia de capgròs
d’en Patufet de El Ingenio, la primera i original en relació amb aquest
personatge, va ser molt popular durant força anys, llogat i comercialitzat
originàriament, des de la primera dècada del segle XX i fins ben enllà dels
anys trenta, per la mateixa casa El Ingenio de Barcelona. Això es pot comprovar
fàcilment seguint el rastre d’altres Patufets d’aquesta casa existents a
Catalunya. El primer Patufet de El Ingenio documentat el trobem a Torelló el
1908, el més antic que encara es conserva, tot i que ara surt sobretot la
rèplica de 1994. També es conserva l’original de Sitges, de 1922, que és el que
encara surt. I després tenim els casos de Mataró, l’original de 1922 però fet
de nou posteriorment, i el de Terrassa, estrenat el 1965. Quedem-nos també amb
aquest detall. Val a dir, a més, que els capgrossos Patufet de Torelló i
Sitges, els originals de 1908 i 1922, són de cartó pedra i la barretina és feta
com d’una sola peça del mateix material o similar. I així es conserven. La
rèplica del de Torelló de 1994 segueix també aquest criteri estricte. I el de
Mataró, abans de la seva reforma, era també d’aquestes característiques, tal
com es pot veure a les fotografies d’aquell primer Patufet mataroní de 1922. En
canvi, pel que fa a la rèplica del de Mataró i el de Terrassa de 1965, són ja
de fibra de vidre i les barretines que porten són unes peces a part fetes de
roba que es treuen i es posen. Una casualitat? Ara ho veurem.
Més enllà d’això, cal tenir en
compte, tal com s’ha vist, que d’aquest model concret de capgrossos Patufet de
El Ingenio, només en queden quatre en tota la geografia catalana, tot i que
segurament n’hi havia hagut a altres poblacions i no s’han conservat. I un
d’ells és el de Terrassa. Siguem conscients, doncs, del valor de la peça de la
que disposem i prenguem-la en consideració.
 |
| El capgròs d’en Patufet i una vella al Raval el
1965. Procedència desconeguda |
5.3. Versió
mataronina
Amb tots els dubtes exposats i
vistes les semblances dels nans antics i el capgròs d’en Patufet de Mataró i
els de Terrassa, tot es posava de cara per estirar-ne el fil. I actualment, i
després de fer les pertinents consultes a en Nicolau Guanyabens, historiador i
arxiver mataroní i autor de llibres i articles sobre la història dels gegants i
nans de Mataró, podem saber que tant els nans com el capgròs d’en Patufet estrenats
el 1965 a Terrassa, són rèpliques fetes amb fibra de vidre dels nans antics i
d’en Patufet de Mataró. Segons en Nicolau Guanyabens aquestes rèpliques van anar
a càrrec del mataroní Josep Maria Diamant i Montañés, ja que ens comenta que li
va afirmar ell mateix en una entrevista realitzada en motiu de la recerca per a
un dels seus llibres. La nissaga Diamant és prou coneguda a Mataró, ja que l’avi
i el pare d’en Josep Maria Diamant, ja s’ocupaven des de força anys enrere de
les restauracions dels gegants i nans de Mataró. Aquestes rèpliques, doncs, sembla
que van ser fetes bastant a prop en el temps en fer-se càrrec també en Josep
Maria Diamant de les rèpliques de les figures del gegants de la Família
Robafaves i dels nans més antics de Mataró el 1964. Val a dir, també, que en
Josep Maria Diamant, a causa de la seva relació amb la fabricació
d’embarcacions de fibra de vidre, va ser el pioner precisament en aquells anys
de la introducció d’aquest material i tècnica en l’elaboració de figures
festives. Així doncs, tot sembla quadrar.
Amb aquesta informació, tot i que
oral ben versemblant, continuem estirant el fil. I, finalment, trobem a l’Arxiu
Històric de Terrassa, gràcies al cop de mà de l’historiador terrassenc Marc
Ferrer, una carta datada el dia 11 de novembre de 1964 enviada des de l’antiga
Caixa de Terrassa a l’Ajuntament de l’època, anunciant l’acord de la donació
per part de l’entitat financera a la ciutat dels nous nans de Terrassa. A la
mateixa missiva es fa explícit que aquests nans són encarregats a Mataró.
L’única cosa que no ens quadra amb la informació prèvia, és el fet que a la
mateixa carta es digui que l’encàrrec de l’elaboració dels nans ha estat
confiat a la firma Miracle de Mataró. Fetes les pertinents consultes a en Nicolau
Guanyabens, no sembla que consti, de moment, cap firma Miracle a Mataró en
aquella època relacionada amb l’elaboració de figures festives. No sabem si
l’esment d’aquesta firma Miracle és una confusió del qui va escriure la carta o,
efectivament, existia aquesta firma relacionada en algun moment de l’elaboració
de les rèpliques d’aquests nans i del capgròs d’en Patufet de Mataró destinats
a la ciutat de Terrassa. De totes maneres, cal dir que, de moment, fetes les
consultes prèvies a la premsa de l’època i a l’Arxiu Comarcal del Maresme de
Mataró, no s’ha trobat cap document que confirmi de manera ferma i concloent res
de tot això, ni fins on arriba veritablement la participació d’en Josep Maria
Diamant en aquestes rèpliques ni, encara menys, en relació amb l’esmentada
firma Miracle. Restaria pendent, això sí, de poder consultar l’arxiu de
l’antiga Caixa de Terrassa, cosa que de moment no ha estat possible, no fos cas
que d’allà sortís un document, carta o factura que confirmés fefaentment la
principal autoria o coordinació de les rèpliques d’aquests nans de Terrassa de 1965.
Però que són rèpliques dels nans antics i d’en Patufet de Mataró, això sí que
ho podem donar per fet.
 |
| Els nans en processó davant del Sant Esperit el
1965. Procedència desconeguda |
6. Els
capgrossos de 1980
Per la Festa Major de 1980 arriben
set capgrossos nous: la Guapa, el Vell o l'Avi, el Dormilega o el Cubanito, el
Dimoni (actualment el Dimoni Vell), el Moro Negre, el Negre (desaparegut) i
l’Anglès o l'Agutzil, fora de combat durant força anys per un sever
deteriorament i restaurat el setembre de 2024 per en Jordi Grau, i que cal no
confondre amb el nan l’Escocès, cosa que passa en algun escrit.
Aquestes figures foren adquirides
per en Jan Grau, aleshores impulsor de la colla de geganters, a la casa El
Ingenio de Barcelona, aproximadament dos mesos abans de la Festa Major de 1980,
per encàrrec d’en Jordi Labòria, regidor de cultura del moment (Jan Grau Martí)
 |
| Els set capgrossos estrenats el 1980 amb en Patufet
i quatre dels nans de 1965. Rafael Aróztegui |
7. Ball
de dates
Degut segurament per una confusió
entre els nans i els capgrossos, en algunes fonts, entre elles a la primera
edició dels protocols de la Festa Major, s’observa un ball de dates evident entre
els anys de l’arribada dels nans i dels capgrossos.
Com hem vist, els nans, conjuntament
amb el capgròs d’en Patufet, foren estrenats el 1965, tot i que acordats i
encarregats el 1964. I els capgrossos foren adquirits i estrenats el 1980. I,
per extensió, la confusió també taca en alguns casos la fixació de la data
d’arribada dels set capgrossos, on es detecta un ball de dates entre el 1979 i
el 1980, com si aquests fossin realment els encarregats l’any abans de la seva
estrena. En realitat, però, se sap segur que els capgrossos arriben el 1980,
uns dos mesos abans de la Festa Major, i que són els nans els que foren
encarregats, encara que per ben poc, l’any abans de ser finalment estrenats a
la processó de Corpus de 1965. Com a anècdota simpàtica sobre aquesta qüestió,
en Jan Grau, que es va encarregar personalment de la compra dels capgrossos el
1980 per delegació del regidor Jordi Labòria, recordava les queixes de la
modista a la qual se li va encarregar el vestuari dels set capgrossos, en
veure’s apressada en només disposar d’un mes i mig per a la seva confecció.
8. Els
capgrossos de l’Any
Aquesta tradició s’instaura a partir
de 1982. Un any abans els impulsors de la nova colla de geganters, en Jan Grau
i en Marc Galí entre altres, van prometre al regidor Jordi Labòria que li
farien un capgròs si feia restaurar els gegants vells, que es trobaven en molt
mal estat, cosa que va fer. Dit i fet, doncs, a la Festa Major de 1982
s’estrena el seu capgròs. A partir d’aquell moment s’instaura el fet d’estrenar
un nou capgròs cada any a l’inici de la Festa Major, escollit mitjançant una
votació popular a partir d’una llista de capdidats
proposada un mes i mig abans, aproximadament, pel grup secret del Casinet de
l’Espardenya. Fins el de 2025, han sortit un total de quaranta-sis capgrossos,
ja que cal tenir en compte que en dues ocasions, el 2006 i el 2018, en foren
dos a la vegada.
9. El
cas dels dos Dimonis
El 1993 s'estrena el Dimoni Nou, pel
mal estat del Vell, de 1980, i de passada per corregir una deficiència en la
visió del portador d'aquest. Així i tot, el Dimoni Vell és restaurat el 1996,
de manera que actualment coexisteixen els dos.
10. Fonts
on apareix informació sobre els nans i capgrossos de Terrassa, antics i
actuals, i els seus errors i possibles confusions
https://xac.gencat.cat/web/.content/xac/01_continguts_arxius_comarcals/ac_valles_occidental/06_publicacions_acvoc/Opuscles/SantesReliquies_v2.pdf
-
Publicació “La festa de les Santes Relíquies de Terrassa (1755-1850)”, seriosa,
feta per arxivers professionals, d’on s’extreuen les dades documentades del tot
fiables dels primers capgrossos del segle XIX.
https://www.terrassa.cat/documents/12006/40572/Protocols+de+Festa+Major/98647457-97f3-4aa7-94ca-53818852c9a4
- Surten
només els actualment en ús o existents i amb les datacions dels nans i
capgrossos de 1965 i 1980 (escrit 1979 erròniament) intercanviades de com són
en realitat.
https://www.terrassa.cat/cultura-popular
- Datacions
de nans i capgrossos de 1965 i 1980 (escrit 1979 erròniament) intercanviades de
com són en realitat.
http://jangrau.cat/public/files/19801000%20%20SOM%207%20%20Nans%20capgrossos%20i%20esparriots.pdf
-Informació
molt bàsica, tot i que bastant ajustada segons el que se sabia fins aquell
moment.
http://miquigimenez.blogspot.com/p/capgrossos-i-nans-de-terrassa.html
- Considera
de 1845 (en realitat de 1850) els capgrossos desapareguts el 1970, quan en
realitat els de 1850 es van cremar el 1879. En tot cas, els desapareguts
definitivament el 1970 són els que van anar apareixent més endavant, els de
1898 i posteriors.
- Considera
el Maneló com de 1845 (referint-se als primers documentats en realitat el 1850),
quan apareix per primera vegada el 1950 amb l’arribada dels Gegants Nous.
- Datacions
de la majoria dels nans i capgrossos de 1965 i 1980 intercanviades. El 1965 s’estrenen
vuit nans i un capgròs, i no set capgrossos; i el 1980, s’estrenen set
capgrossos, i no sis nans.
- No
cita ni a l’Escocès ni a dues Velles més, ja que en van ser quatre.
- Data
del Dimoni Nou errònia, ja que és de 1993, i el 1996 és en realitat quan es
restaura el Dimoni Vell.
https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2015/06/05/capdidat-de-lany-2015-i-histories-de-nans-i-capgrossos/
-
Esmenta que després dels capgrossos cremats el 1879 “se’n van adquirir de nous
a Barcelona i se sap que van durar fins l’any 1898 en què de nou es van
substituir degut a que s’havien malmès”, però no s’ha trobat mai la font d’informació ni, posats en contacte
amb l’autor, en sap donar la referència.
-
Esmenta capgrossos de 1980 com estrenats el 1965 i no esmenta els nans del
Soldat i el Xinès d’aquest últim any.
- El
1965 s’estrenen vuit nans i un capgròs, no nou capgrossos.
- Manquen
per citar dues Velles més el 1965, ja que en van ser quatre.
- Dona
per desaparegut el Dormilega, que encara existeix.
-
Esmenta nans de 1965 com estrenats el 1980 (afegint-hi erròniament el 1979), i
no esmenta a la Guapa, el Vell, el Dimoni Vell, el Dormilega o Cubanito ni el
Moro Negre d’aquest últim any.
- Data
del Dimoni Nou errònia, ja que és de 1993, i el 1996 és en realitat quan es
restaura el Dimoni Vell.
https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2010/03/16/els-capgrossos-del-1965/
-
Dóna a entendre que els nans arribats el 1965 es fan per substituir els
capgrossos que es cremen al Teatre del Retiro el 1879, arribats el 1850, amb
pràcticament un segle de diferència entre un fet i l’altre. En tot cas, els
primers capgrossos dels quals es té notícia des dels cremats el 1879, són els
documentats per primera vegada el 1898.
- Considera
de 1845 (en realitat de 1850) els capgrossos desapareguts el 1970, quan en
realitat els de 1850 es van cremar el 1879. En tot cas, els desapareguts
definitivament el 1970 són els que van anar apareixent més endavant, els de
1898 i posteriors.
- Considera
el Maneló com de 1845 (referint-se als primers documentats en realitat el
1850), quan apareix per primera vegada el 1950 amb l’arribada dels Gegants
Nous.
- El
1965 s’estrenen vuit nans i un capgròs, i no nou capgrossos.
- Esmenta
capgrossos de 1980 com estrenats el 1965 i no esmenta els nans del Soldat i el
Xinès d’aquest últim any.
- Manquen
per citar dues Velles més de 1965, ja que en van ser quatre.
- Dona
per desaparegut el Dormilega, que encara existeix.
- A
la foto facilitada per en Rafael Aróztegui que apareix a l’article, no totes
les figures que s’hi veuen són de 1965, tal com s’esmenta al text, sinó que
n’hi ha de les dues col·leccions, tant de 1965 com de 1980. Els nans i en
Patufet són de 1965 i la resta de capgrossos de 1980.
- Data
del Dimoni Nou errònia, ja que és de 1993, i el 1996 és en realitat quan es
restaura el Dimoni Vell.
https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2007/06/29/felic-festa-major-2007/
- Els
capgrossos de la fotografia de 1922, no són els esmentats el 1845 (referint-se
als primers documentats en realitat el 1850), sinó els documentats el 1898.
- Els
estrenats el 1965 no eren capgrossos, sinó que eren nans, menys en Patufet,
l’únic capgròs d’aquesta tongada.
https://recordsdeterrassa.wordpress.com/programes-de-festa-major/
-
Només esmenta nans i capgrossos en un breu paràgraf del segon apartat de
l’article on parla de la Festa Major de Terrassa en general, però amb l’esment
de dates de l’existència de capgrossos el segle XIX més allunyat del que se sap
segur documentalment ara per ara (1850), entre el 1838 i el 1848 (?). Posats en
contacte amb l’autor, no sap donar referències de la font d’on s’extreu aquesta
informació.
- En
el mateix paràgraf, quan parla dels actuals, esmenta erròniament que alguns
dels nans del segle XX són de 1975, en comptes de 1965. Es tracta segurament
d’un error tipogràfic.
http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2014/07/nans-i-capgrossos.html
-
Esmenta que “els nous nans que es van adquirir després de l’incendi de 1879 van
durar fins el 1898, en què es va preveure d’adquirir <<media docena de
enanos, porque los antiguos estaban deteriorados>>”. No s’ha
trobat mai aquesta suposada font d’informació de l’adquisició de capgrossos
entre 1879 i 1898 . En aquest cas, però, no és possible
preguntar-li directament a l’autor que ens en faciliti la referència, ja que en
el moment de fer aquesta recerca, en Joaquim Verdaguer ja és traspassat.
-
Cita com a diferents el capgròs de la Vella Dolenta o la Bruixa, però era el mateix
capgròs que es coneixia amb els dos noms.
- Manca
per citar el Moro Mussa el 1965.
-
Esmenta una Vella de més el 1965, ja que només se’n van estrenar quatre.
- Unifica
en el grup de 1965 el nan l’Escocès i el capgròs l’Anglès (o l’Agutzil), que
són diferents: el primer sí de 1965, i el segon de 1980, que surt en el grup dels
d'aquest any però com el Nunci o l’Agutzil.
- Afegeix
dues Velles el 1980, quan en realitat aquell any no se’n van estrenar.
- Data del Dimoni Nou errònia,
ja que és de 1993, i el 1996 és en realitat quan es restaura el Dimoni Vell.
